aa decidit de formar un altre xiquet. Jo sentia molta admiració per Toni Aguilar que era un poc més major i que ens deleitava amb aquella dolçor que tenia per a interpretar els solos més representatius i emblemàtics de la música valenciana. Em vaig posar molt content.
AL : Quan vas passar a la trompeta ?
LE : Quan vaig entrar al conservatori d’Almussafes per a cursar els estudis reglats, reconeguts, el fiscorn estava considerat com un instrument secundari. Aleshores, el professor de trompeta, En Manuel Lopez Torres, pensant en la projecció dels estudis i en vistes d’un futur laboral, em va aconsellar de passar a la trompeta.
AL : Va ser una decisió fàcil ?
LE : No va ser gaire fàcil. El fiscorn era el meu instrument i feia ja part de la meua identitat. Jo era molt menut. Tothom feia els estudis reglats amb el seu instrument i jo, com Toni Aguilar, havia de canviar. Va ser difícil d’assimilar.
A més a més, el passatge d’un instrument a l’altre em va ser molt complicat perquè, tot i que es pareixen, el fiscorn és un dels híbrids que Adolphe Sax va inventar entre finals del segle XIX i principis del segle XX i la trompeta té els orígens en les trompes naturals del segle XV. Em va costar prou comprendre les diferències de funcionament així com les subtilitats en el tractament de la columna d’aire segons l’instrument. El fiscorn és un instrument molt dolç, la trompeta sol·licita més el físic.
AL : Et va valdre la pena ?
LE : Sí, per suposat. El futur estava en la trompeta.
Amb 11 o 12 anys, jo no tenia la maduresa per a comprendre-ho i trobar-hi les solucions. Simplement vaig necessitar temps per a créixer i viure l’experiència.
Avui els disfrute tots dos, inclús la corneta, perquè sé que són instruments diferents i els aborde com a tals, cadascun amb les seues particularitats.
AL : Parlem de la nostra banda ?
LE : Clar que sí, no faltaria més. Hi vaig entrar l’any 87, amb onze anys, al mateix temps que Isaura Escutia Espert, Nuria Fuster Nadal, Celia Lerma Company, Cristobal Perez Montero i Eva Roig Guijarro.
AL : I directe a París!
LE : Recorde que hi van haver moltes reunions per a decidir si “els nous” participaven al viatge. La junta amb el director, En Miguel Gomez Gomez, les mares i pares així ho varen decidir. Els qui tinguérem la sort de viure aquella aventura humana, sempre els estarem agraïts perquè va ser una experiència excepcional.
AL : Conta’ns com has viscut l’evolució de la banda fins a l’actualitat.
LE : No és tasca fàcil la que em proposes. Pot ser em falte objectivitat, per estar tan implicat al centre d’estudis.
Tanque els ulls i pense en quan érem estudiants i no teníem clar el devanir que ens podia esperar, en si acabaríem fent carrera amb la música o si simplement la banda era eixa agrupació on ens reuníem amb aquells amb qui compartíem la passió per la música i amb els que s’ho passàvem d’allò millor. Érem molt joves, disfrutàvem de tot un grup intergeneracional on hi havia lloc per a tots. Érem una família. Jo pense amb la gent major que teníem al nostre voltant i les seues preocupacions, que llavors no les compreníem i avui sí que les comprenem (i tant que les comprenem!) com ara la solidaritat, el compromís, el saber estar, saber-se comportar, sentirse “part de”, representar una institució artística: valors fonamentals i imprescindibles a la convivència en societat.
Avui, la meua visió és molt diferent perquè em trobe dintre de la mateixa institució que em va veure créixer però amb responsabilitats pedagògiques i administratives definides de forma contractual i amb un compromís laboral. Jo tinc companys professionals que venen i aporten moltíssim, tenen veu i són escoltats com la seua trajectòria ho mereix, però no poden tindre el mateix punt de vista que jo que estic dins de l’estructura de forma continuada. Tot i això, pense que és molt sa que hi cohabiten diferents perfils amb distintes mires. Sempre cal treure la part positiva de tota situació o experiència.
Nosaltres visquérem el que ens va tocar i fou un període molt bo de la societat. Vivíem en un país en construcció, ascendent. Viatjàrem a Bilbao, a Jaén, tocàrem per primera vegada al palau de la Música de València… També recorde molts bons moments més recents que em fan sentir molt orgullós però que els he viscut diferent sens dubte a causa de l’ edat, a més a més de l’aspecte laboral.
AL : Penses que avui les menudes i menuts comencen la formació musical amb l’objectiu de fer-ne una carrera?
LE : Avui com abans, quan joves o majors es llancen als estudis musicals és per a gaudir d’una activitat artística de forma lúdica. Els primers objectius són entrar a la banda i sentir-se partícips de les manifestacions tradicionals locals. També hi han que es projecten en una formació titulada, la qual cosa implica una projecció laboral. De fet, alguns abandonen en comprendre que, per la raó que siga, no tenen possibilitats de esdevenir professionals. Ací com per tot arreu, el que està passant és que molts alumnes viuen com un fracàs el no arriba-hi, i doncs la banda no es suficient per a satisfer–los.
A hores d’ara estem treballant en projecte educatiu de l’escola per a potenciar el cursos amateur en el quals una part del l’alumnat puga pretendre a l’únic objectiu de participar i de gaudir de la banda.
AL : De què es tracta aquest nou projecte educatiu?
LE : És una iniciativa de l’actual junta directiva encapçalada per Voro López Espert com a president, i per a la qual estem treballant directament amb el vice-president i encarregat de la comissió de l’escola, Joaquin Rubio Gual, i amb Manolo Tomàs Ludeña, músic docent i gestor d’innovació educativa musical a Limes 3 que s’ocupa de formar i sensibilitzar a l’equip pedagògic sense descuidar el que es el centre autoritzat.
El projecte de l’escola Pascual Perez Chovi consisteix a intentar complir el decret establit per conselleria i tractant de valoritzar a la mateixa vegada el que ens sembla important dintre del funcionament de l’escola: la nostra voluntat és de trobar una flexibilitat per a que hi tinguen cabuda tots aquells que no vulguen ser professionals, els qui simplement tenen com a objectiu fer part de l’orquestra, del cor, del grup de percussions o de la banda. Es una manera de democratitzar l’aprenentatge.
Haviem entrat en un cercle en el qual qui no seguia els estudis reglats no trobava el seu lloc. Avui som conscients que aquesta no és l’única opció, i per tant no ha de ser l’única proposició. És a dir, ací hem de respondre a qui vulga fer uns cursos musicals diplomats però també deguem de satisfer als qui només pretenen abordar la pràctica artística musical com a aficionats. Aquest projecte educatiu de centre està concebut per a que tothom puga gaudir plenament de la música gràcies a la flexibilitat dels ensenyaments musicals proposats.
Els ensenyaments reglats donen un certificat per a l’elemental o una titulació al final del professional, i la formació de l’escola de música no té titulació oficial.
AL : Però això sempre ha existit, o no?
LE : Sempre ha estat però no es posava tant en valor com estem fent-ho a hores d’ara.
L’auditoria externa va donar com a resultat tindre un projecte educatiu d’ensenyaments no reglats. Avui jo diria que és una iniciativa innovadora de la SAMA Alginet, però a la llarga passarà en més escoles perquè és de sentit comú.
La idea a mig termini és la de tindre programes d’aprenentatge mitjançant l’escola de música, seguit d’un programa que permet preparar la prova d’accés al cicle professional. Per tant, ja no caldrà matricular els menuts en el grau elemental oficial.
A partir d’un grup de gent motivada per aprendre i per tocar, eixiran els qui vulguen aprofundir els estudis. Perquè finalment en el cursus elemental tens dues hores de llenguatge musical, una d’instrument, una de conjunt, una de cor… són moltes hores les que s’agrupen en una mitjana de tres vesprades.
En uns anys podrem veure els resultats del projecte educatiu del qual ja tenim els programes però encara havem de finalitzant alguns matisos.
AL : La junta directiva té una incidència en el programa pedagògic del centre?
LE : l’equip directiu aprova les propostes que els fem i de vegades són ells mateixos els qui donen les directrius a seguir.
Com et deia abans, nosaltres treballem directament amb la comissió encarregada de l’escola. I més precisament amb el seu responsable, Joaquin Rubio Gual. Lògicament, les directrius van canviant, l’équipe directiu aporta idees noves i nosaltres intentem realitzar-les, trobar solucions.
AL : Tornem a la teua trajectòria…
LE : Jo vaig fer el cicle elemental a Almussafes i els ensenyaments professional à Valencia.
L’ensenyament musical està estructurat de forma que és obligat fer una prova d’accés per a entrar en el grau superior. El nombre de places disponibles a València no corresponia amb els que finalitzàvem el cicle professional. Jo venia d’un excel·lent professor com era Manolo López Torres. Tots dos vàrem decidir de provar sort a Castelló i a Barcelona, on finalment vaig finalitzar els estudis superiors amb Jaume Espigolé.
Vaig fer oposicions de secundària a Catalunya, Castilla la Mancha i València; Vaig entrar en les borses de treball però ahí va ser quan vàrem emprendre el projecte de gestió de l’escola de música.
Quan vaig acabar la carrera ja estava donant classes a l’escola de música de la SAMA i poc després vaig assumir l’organització del centre. A més a més, el mateix any vaig obtenir el CAP que em permet de ensenyar música a la secundària.
Avui compagine les tasques de l’escola de música de la SAMA amb la docència en el centre de la ESO Sagrado Corazón de Jesús d’Alginet.
AL : Organitzador, coordinador, director… Quina és concretament la teua funció, el teu càrrec?
LE : La figura del director de l’escola de música a Alginet no existia. El director de la banda era qui tenia la responsabilitat de l’organització i la coordinació del centre. Amb En Pascual Peris Xirivella, Sergi Pastor secundat per Pepe Llopis van assumir amb brio la tasca. Ahí va ser quan es desvincularen les dues funcions. Després Sergi Pastor va assumir la direcció de la banda, Pepe va aprovar oposicions a Andalusia i jo vaig començar a involucrar-me a l’escola.
Recorde d’anar amb Sergi a Catarroja on es troba la seu de Conselleria de la qual depenen els centres privats, quan ja teníem l’oficialitat del cicle elemental. De sobte, ens trobàrem amb una càrrega laboral administrativa i de direcció importants a més a més d’un calendari a respectar. Sergi, que havia estat a totes en la constitució del dossier per a la oficialització del centre, era ben conscient del que suposava la coordinació del mateix. Aleshores va preferir delegar-ho i centrar-se en la direcció artística de la banda. I jo, que coneixia de primera mà el dossier perquè havia participat a la co-construcció del mateix, vaig acceptar de bon grat.
Com a director no sabria dir-te la data exacta, però va ser en 2004 quan en va anar definint pel simple fet d’anar assumint les responsabilitats corresponents.
AL : La gestió feia part del teu projecte artístic i pedagògic?
LE : Sincerament, quan estava estudiant la trompeta mai no ho vaig pensar. La docència era el que més em motivava. Tot i això, el fet d’estar treballant al poble va despertar en mi el somni d’arribar a realitzar una tasca tan important com la coordinació i la direcció del centre. A més a més, va ser prou vertiginós perquè les dues proposicions es donaren quasi al mateix temps. Probablement mai no ho hagués acceptat a un altre centre que no fora el de la nostra banda, la de la nostra societat musical, la del nostre poblé.
Avui m’apassiona el que faig. Soc molt observador i perfeccionista; pense que les relacions humanes són la base de la nostra existència i m’agrada ajudar a que flueixen.
AL : És la música bona escola per a afrontar la vida?
LE : El 80 % dels pares d’alumnes no saben de música, el que significa que els joves s’han de valdre per ells mateixos. Els pares “només” poden acompanyar-los, animar-los, ajudar-los a trobar el temps. Que ja és moltíssim! En eixe sentit la música és un exponencial per a la autonomia dels infants. La música els aporta autogestió, autocontrol… I des de ben menuts. Sense parlar de la confiança, l’equilibri, la gestió de les emocions i de les relacions amb els demés: ells, valors essencials.
AL : Seguim amb algunes preguntes més personals…
Nomena els moments o records més importants per a tu de la teua trajectòria.
LE : El dia que vaig entrar a la banda: quan la banda i els directius ens van treure de casa, és un moment que cap músic no oblidarà mai.
I El dia que vaig fer el recital de final de carrera i em varen donar el títol superior.
AL : Un solo que mai no oblidaràs.
LE : El de l’himne regional. És un solo que, per lo jove que era i la responsabilitat que suposava, em va donar molt de treball, tan musical com psicològic. Independement del nom que porta la peça, siga hime o deixe de ser-ho, com a obra musical, i sobretot el solo de fiscorn, la porte molt dintre de mi. M’encanta.
AL : Les 5 persones que més tan influenciat com a persona i com a músic?
(I no em nomenes a mi, val? 🙂
LE : Primer que ningún, ma mare que em va donar l’oportunitat de ser qui sóc… (S’emociona en parlar d’ella).
El tio Alfonso, que va ser el primer professor que vaig tindre i qui em va transmetre la passió per el llenguatge musical.
Miguel Gomez Gomez va ser una persona que sense ser un especialista, em va iniciar al fiscorn i em va ajudar moltíssim. Tots tenim un mestre, un director de referència. El meu va ser ell sens dubte.
Qui més em va donar suport Manolo López Torres amb qui sempre hem guardat contacte des que el vaig creuar en el meu camí. En l’actualitat encara tenim un vincle fort, sincer i entranyable. De fet, som molts els exalumnes que fem part de l’associació que porta el seu nom i ens reunim regularment.
Per últim, Jaume Espigolé, un mestre que en dos anys (va ser curt però intens!) em va transmetre molta estabilitat emocional. Sempre judiciós, va ser un encontre fantàstic i li estaré sempre agraït.
AL : La peça de música amb la que més t’identifiques.
LE : Els concert per a trompeta de Haydn i el de Hummel no em canse d’escoltar-los. Soc molt clàssic, tot i que m’agrada escolar peces noves.
AL : Els desitjos que t’agradaria veure complerts o que s’han complit?
LE : El projecte docent del que havem parlat : m’agradaria que funcione bé i que tinga bona acollida. Soc conscient que no serà d’avui per a demà, que no és cosa feta, ni molt menys. El temps ens donarà, o no, la raó.
En quant als meus fills, estic satisfet d’haver-los proposat la música per a la seua cultura general, però també per al seu equilibri i la seua sensibilitat. Maria que és la major, acabarà el cicle professional. És molt autònoma, i avui m’omple de satisfacció quan està estudiant una peça i em demana paréixer. Lluís, es va iniciar a la trompeta i ara està súper motivat per l’atletisme. Sincerament, em sent molt orgullós de tots dos perquè són dos persones de bé.
AL : Enhorabona i gràcies per tot el que aportes a la vida musical del nostre poble i als seus veïns.
LE : Gràcies a tu per tot.
* El passat 22 de Novembre al palau de la Generalitat Valenciana, Ainoha González, regidora de cultura, i Voro Lopez, president de la Societat Artistica musical d’Alginet, van rebre el guardó que la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV) – Euterpe -Angel Asuncion 2023- va atorgar a l’ajuntament d’Alginet en reconeixement a “l’entitat que millor representa els valors de les societats musicals valencianes”.
La més sincera enhorabona a tothom!!
A.L.
