Entrevista a Fidel Ramirez

16 Juin 2022 | Coup de cœur | 0 commentaires

El passat mes de febrer vaig tindre el plaer de compartir tot un matí amb Fidel Ramírez, bombardí de la SAMA i president de l’agrupació musical de veterans de la ribera del Xúquer, el tio Fidel. Feia ja molt de temps que quedar, trobar-se, raonar i disfrutar de la companyia s’imposava com una necessitat. Una abraçada, sentar-se i de sobte retrobar eixa proximitat com si ens vegérem sovint. Hi vaig assaborir eixa intel·ligència emocional que dona l’experiència.
Amb el llenguatge comú que tenim els músics de poble, ens vam posar al dia de tot i de tots: d’aquells temps passats i compartits, sempre millors per descomptat; de la banda, dels amics i dels coneguts, però sobretot de música. Li vaig fer cint cèntims del nou projecte que estic preparant i per al qui Fidel em va brindar ajuda incondicional. Per això i per tantes altres coses, li he d’estar sempre agraït i aquesta entrevista m’agradaria que en fora com un xicotet homenatge.
Convenírem d’organitzar el temps en gravar i raonar, per a deixar-ne constància. Jo havia preparat les meues preguntes, eixes que feia tant de temps que volia fer-li. Ell va decidir confiar-se a mi a pit descobert, amb el cor a la mà.
He transcrit el que xarràrem. Espere que vos siga d’interés. Per a mi és simplement història viva de la societat artística i de la banda de música d’Alginet, el meu poble.

AL: Tio Fidel, quan va nàixer?
FR: El 21 d’octubre de 1937, segon any de la Guerra Cilvil espanyola.

AL: Què recorda de la seua infància?
FR: Sincerament, no puc dir que guarde mals records d’aquell período. Vivíem en una zona que en aquella època era privilegiada: València era una regió completament agrícola. El meu avi, en huit fanecades pròpies i quatre de lloguer, sense anar a jornal per a ningú, va casar les tres filles i els va donar una casa a cadascuna.

AL: Quan va començar la música i qui li va transmetre eixa afició?
FR: Vaig començar als 14 anys.  El pare de ma mare va ser músic fins que la salut li ho va permetre. I si hi hagueren hagut dones en les bandes en aquells temps (que no n’hi havien!), de segur que ma mare haguera estat músic perquè tenia molta afició.
Mon pare tocava la trompeta. Quan jo vaig començar el solfeig, com que tocava renovar l’instrument, em va dir « eixa – la trompeta vella – per a tu ». Jo tot era apretar i d’allí no eixia res perquè la meua embocadura no era per a boquilla de trompeta.
Vaig començar a aprendre a llegir nota amb ell, amb mon pare… Com seria, que un dia li va dir a ma mare « este xiquet no pot ser músic, és massa burro! ». Imagina’t el pesar i la tristor… Però tu ja saps que les mares són molt punxes:  quan tenen una idea al cap, ahí van i ahí tornen. « Xe, que no li pegaria jo en lo cap a ton pare, xe !? Què no pots ser tu music ? Series l’únic !? ». I així va ser com vaig anar amb el tio Miquel el Gallet (l’avi), sense dir res a mon pare.
El musical es trobava al racó del bar Bonaire. El local d’assajos estava al primer pis i els baixos eren el café musical. Jo tots els dies a poqueta nit anava a prendre lliçó amb el tio Micalet. Mon pare tenia costum de carraspejar. No tossia, carraspejava. Estant allà vaig sentir per  l’escala « hem, hem »… D’ahí en avant no en vaig atinar ni una… Mira com em va vore el tio Micalet que, en girar-se i veure el meu pare, li va dir « Pepe, ves-te’n ». El va despatxar. Quan em va passar el nerviós, vaig cantar la lliçó de dalt a baix sense cap d’error.

AL: La relació amb els pares era molt diferent…
FR: El respecte era llei.

AL: Quan va passar a formar part de la banda de música?
FR: Tindria poc més de 16 anys quan vaig entrar en la banda amb el bombardí. N’érem tres amb mi. També hi contàvem quatre trombons.  A un d’ells li va tocar fer el servei militar; un altre va caure malalt d’una malaltia llarga; i el tercer, Julio « La Pepa » qui a més a més tocava l’accordió, es va enrolar amb un circ. Ens quedàrem tres bonbardins i un trombó.  El tio Justiniano La Torre em va dir « Fidel, passa’t al trombó ». I jo vaig agafar el trombó… Com llavors tot el que s’hi tocava eren sarsueles i pasdobles per al carrer, al trombó només feia que contratemps. Sincerament, acabes unflat com un sapo . (rises). I dius, “a quina mala hora! ”
La cosa va ser que es va recuperar el qui estava malalt, l’altre va acabar la mili i el del circ en va tornar. Ens vam trobar amb cinc trombons i dos bombardins.  Llavors, em va dir el mestre, « Fidel, torna al bombardí ». « I no el deixaré mai més ! » –  I ja mai no l’he deixat.

AL: Vosté va conéixer al mestre Pérez Choví ?
FR : Finst i tot em va donar lliçó.  En Pascual Pérez Choví va estar de director abans que Justiniano La Torre, qui va agafar la banda a la mort d’aquest. Un dia el Tio Micalet, qui també em va fer classes d’instrument, li va dir « Pasqualet (ells es parlàvem sempre així) el fill de Ramírez ja està per a entrar en la banda ». En Pasqual li va contestar, « Molt bé, Micalet. Doncs ara envia-me’l a casa i l’acabaré de perfilar jo ». I encara vaig estar tres mesos i mig anant a sa casa. Recordé qu’el primer dia em va dir « d’ara endavant vas i que el arxiver et faça una carpeta amb les obres que estem tocant i en vens amb el mètode i les obres ».

AL : Té alguna anècdota del primer assaig ?
FR : En arribar, jo vaig preguntar « on em sente? »; « ahí tens els bombardins. Afegeix una cadira… Tu, l’últim ». Jo l’últim, per descomptat, tot i que portava papers de primer, que eren els que estava treballant amb En Pascual.
No recorde l’obra que era perquè fa ja setanta anys, però hi havia un passatge, un « tutti», on el tema el dúiem els bombardins. Ens fiquem a tocar i entropessa el tio Manyano; després el tio Batiste Pellicer va i es calla. Jo, inexpert de mi, quan me n‘adone que estava tot sol, m’esqualle i pare. I d’allà dalt del faristol em cridava el mestre “segueix xiquet, segueix que tu pots, no com els braços trencats que tens al costat  que no en toquen dos seguides!”.

 AL : El meu avi Alfonso estava en la banda ?
FR: Quan jo vaig entrar ell estava amb el saxofon tenor. Jo sempre el vaig conéixer amb el saxofon. Crec que només el vaig vore amb el clarinet en alguna formació d’animació com ara la xaranga.

AL: Parlava a l’instant del tio Batiste Pellicer, que jo vaig tindre la sort de conéixer. Així com també vaig conéixer Almendros : un personatge important per a la música a Alginet.
FR : En aquells temps, les bandes, sense pressupost ni ajudes dels ajuntaments, només vivien de les quotes dels socis i dels actes que pogueren fer per a alguna falla o per a alguna festa. Diners per a pagar un sou a un mestre professional no n’hi havien. Això només s’ho podien permetre les tres o quatre bandes més grans de la província.
Almendros va ser un músic que havia viscut de la música quan vingué al poble. Ell era compositor, arreglista per a cabarets i revistes musicals. Quan es va integrar a la banda, era un dels mes avançats. Llavors tinguérem la desgràcia que tornara a faltar el mestre, el tio Micalet, que va ser l’últim del poble…

AL : Després va estar també Pepe Espert, “el regaor”.
FR : Ara hi vindrem, tranquil! Va coincidir quan a Almendros van fer-li la traqueotomia i ja no podia tocar. Aleshores li proposaren de fer-se càrrec de la direcció amb el comentari « i no cal que busquem més per ahí…». Jo era el seu intèrpret. Quan veia que Almendros parava, jo ja sabia el que anava a dir. Sempre els he dit als xiquets « quan el mestre estiga dient alguna cosa a l’últim instrument d’allà a la punta més lluny, poseu ateció al que està dient i mireu la vostra partitura que de segur alguna cosa està dient-vos a vosaltres també. De segur que el que està dient té relació amb la noteta o amb les deu notetes que tiniu en eixe compàs”. Eixa és la raó per la qual sempre he estat molt pendent del que diuen els mestres.
Pepe Roig es va llicenciar de sergent músic a Algesires. Tal vegada hauria pogut arribar a brigada, no sé si va ser perquè demànavem algunes altres aptituds a més a més de les musicals. El president de la societat que era el tio Amadeo Roig “Bocoï” li va preguntar « vols que et busque una banda a prop de casa per fer un complement de sou? » i ell li va dir que no: “en la del poble tinc prou”. Pense que no acceptà perquè la direcció no era la seua vocació. Era molt bon músic, però tal vegada no es veia a l’altura de la responsabilitat de director.
Almendros estava fent molt bona llavor i se’n va eixir més o menys enfadat, clar. Amb ell havíem anat al certamen de pasdobles de Sax amb el Pepita Greus de lliure i un altre del mestre Villar, que estava de mestre de la banda de Sax, d’obligat. Vam guanyar el segon premi.

AL: Vosté en quina clau llig?
FR: Jo transpose a clau de do en segona. La clau de sol mai no l‘he utilitzada però mai no l’he oblidat. Però la clau de fa… em costa.

AL : Quan jo vaig entrar a la banda vosté estava de president dels músics. Quants anys va estar de president dels músics? 
FR : No ho recorde. En vindre de la mili, en 23 o 24 anys, com que ja era de junta, els altres membres em varen triar president. Cada any es renovava mitja junta. El càrrec que tingueres era per a dos anys. Amb l’objectiu que no foren de sobte tots nous. És un procediment molt comú a les juntes de les societats musicals.
Vaig ser president fins que se’n va anar Miguel Gómez Gómez… o un poc abans.  Crec que l’últim mandat em va substituir el tio Miguel el Gallet el del clarinet baix.

No et sé dir l’any. Mentrestant, el tio Eusebio Chapó, que havia substituït el tio Amadeo Roig, tenia molta amistat amb el director de la banda de Mislata. Aleshores li va demanar consell i ens va proposar a don Arturo Montes que en eixos moments estava de mestre de solfeig per a l’Ajuntament de València, on ensenyava música als col·legis. Don Arturo era molt bon mestre, però tenia un problema amb la beguda. Un dia no vaig tindre més remei que dir-li « Mestre, ja hi ha prou per avui que els majors demà hem de fer matinada ». Després Jorge i jo quedàrem amb ell i li vam dir que no vinguera més. És, sens dubte, un dels pitjors paperots que he hagut d’assumir com a president.

A partir d’ahí va arribar Juan Roig Iznardo per mediació d’Enrique Gomis.

AL: Però això va ser després de Miguel Gómez Gómez…
FR: Ah, tens raó ! Ahí va vindre el tubista de la Banda Municipal de València : Miguel Vallés, qui va estar poc més d’un any. Quin músic Alfonso… Quina persona, quina educació i quina preparació!
Jo sabia que ell no s’havia de fer vell ací. Venia d’una escola perfecta, dels Litros de Bunyol.  Una escola en la qual, quan no estaven estudiant, estaven sentats esperant que el mestre els donara lliçó i no s’escoltava ni una mosca. Ell observava molt com funcionavem aci, era molt reservat  i no volia clavar-se… En quan va eixir una oportunitat dalt de Bunyol ens va dir « acabaré l’any i m’ho deixaré perquè m’ha eixit l’occasió i ho tinc a un pas de casa ».

AL: De tots els mestres que hem nomenat, amb qui et quedaries?
FR : Em quedaria amb un parell. Sobre tot amb Miguel Gómez Gómez que va ser qui més va pujar el nivell de la banda. Va coincidir amb unes promocions de jóvens que començaren a anar al conservatori i amb la professionalització d’altres que es varen fer càrrec de l’escola com ara Rosa Mari i Jose Carles Lujan.
Com que treballava a l’orquesta de València, els reforços que duia eren de primeríssima qualitat. Trompes, fagots… els que no venien de l’orquesta municipal eren de la banda municipal i el que no de la banda Militar del maestrasgo núm.3 de València, dirigida per Bernardo Adam Ferrero.
També he de dir que la junta dels socis, entusiamats per com anava sonant la banda, el recolzaven en tot i posaven els mitjans necessaris. Personalment, pense que aquella va ser la millor etapa de la banda en tots els sentits.

AL: Has dit que et quedaves amb dos mestres. Qui es el segon ?
El segon seria Pascual Peris Xirivella, de Catarrotja.
Ara voràs, ell havia estat músic de l’Empastre. Als músics de l’Empastre els has conegut sempre quan els has escoltat… Tot i això, han estat sempre bons musics.

AL : Per què ho dius ?
FR : És igual que els músics de les bandes de la part de l’Olleria cap a Alacant. Quan els sents tocar, saps segur d’on venen. Tenen el tocar metàl·lic perquè la seua especificitat és tocar a les entrades de Moros i Cristians. Jo sempre he pensat que Moros i Falles són una bona manera de desfer músics…

AL : Doncs, per què et quedaries amb Pascual?
FR : Perquè em va demostrar que era un bon director. Era més bon director que músic i millor arreglista. Ell va fer un dels millors arranjaments amb les principals Sarsueles que he tingut el gust de tocar. Pel que fa a la banda, pense que es va apropar al nivell de Miguel Gómez Gómez. Almenys el va mantindre que era o pareixia el més difícil. També va estar secundat per un equip de junta conseqüent  amb Maribel Roig al front.
Pascual va tindre a favor seu el posar-se al front de la banda després de Juan Roig Iznardo qui venia de Cullera i era militar. Massa militar. Per a una banda com la del poble… Sabia el que demanava al músic, però li fallaven les formes. No va funcionar.

AL : Trie una obra de música amb solo de bombardí.
FR : El de Lo cant del València no té dificultat; és una mescla d’exprssió i tècnica. Però cançons de Mare… Quina dolçor! Mai no em canse de tocar-lo.
Com que la preparàrem per al concert que donava la Unesco de París i vam dur a Rafael Talens per a que ens pegara una miradeta. Passà el solo i no em va dir res. Al final de l’assaig em vaig arrimar: « mestre, no m’ha dit res del solo… em podria donar algun consell ? » –  « Ho fas bé, però ara et contaré la història i voràs com ho tocaràs molt millor sense jo dir-te com ho has de fer: este solo és el plany d’un xic que va perdre la núvia per no tindre el que cal tindre per a dir-li que l’estimava. Es tracta d’un xic apocat que de segur es queda fadrí per no declarar els seus sentiments a la dona de la que està perdudament enamorat. I ella sap que ell la vol! Però el veu tan apoquit que finalment decideix casar-se amb el xulet del poble. Llavors el xic va plorant-li a sa mare: Mare, Vicenteta es casa ! » . Es un plor, i quin plor.

AL : Trie ara un concert.
FR : Crec que va ser després de guanyar el certamen de Cullera quan vam tocar a Llíria.  Aleshores es feien festivals amb tres bandes. Cada banda presentava dues obres i un pasdoble.
Ens va dir Miguel « en el meu poble estan buscant banda per a completar el festival. Voleu que anem ? ». A Llíria… Ens quedàrem a quadres. « Que teniu por d’anar a Llíria? »; « Miguel, no es que tinguem por de tocar a Llíria, però comprén que ens done respecte! ».  « Amb els familiars i amics que han vingut a reforçar la banda al certamen hi serem prop de 80 músics. I sonarem com a 80 músics. Ells pujaran amb 110 o 115 músics i sonaran com a 110 o 115… Altra diferència no hi ha d’haver. Ens quedàrem mirant-nos. « Voleu que anem ? » i allà que anàrem a fer el festival.
Tocàrem un pasdoble, no recorde si fou Pepita Greus o un del pare de Miguel; Pompas y Circunstancias de Boris Goudunov i les Cançons de Mare del mestre Talens.
A l’entrada a la plaça (és desfilada) es respirava l’atenció, que no la tensió. Eixe dia em vaig girar i cada filada era un canó. Tots formats com mai no ho havíem fet. La plaça estava a rebentar. Hi havia un passadís estret perquè les bandes passaren. Recorde tocar el públic amb els colzes… Entràrem els primers, i entràrem dibuixats. La nostra prestació a l’escenari va tindre el mateix patró: concentrats, afinats, cuidant els detalls. Tothom pendent del mestre, com si d’un exèrcit es tractara. En acabar li preguntaven  « d’on has tret el bombardí ?, De quina banda l’has dut ? »; « És el sotarraor d’Alginet, i el president de la banda». Fou eixe el moment en que ens trobàvem forts, individualment i com a agrupació.

AL : Si haguera de quedar-se amb un President dels socis…?
FR : Sent persones d’horta, treballadors, em quedaria amb els antics com ara el tio Amadeo Barberà i el Tio Eusebio Rossell, el pare.
Jo com a president de la junta dels músics, automàticament passava a ser vocal de la junta dels socis.  Ells sempre programaven les reunions a mitjan assatg, per a profitar el fet que venien a buscar als fills o a les filles, i volien que hi assistira. « Jo abans que de junta, soc músic i no em deixe la música per la junta. La junta per la música, sí. ». Eixe enrenou el baix tindre sovint amb Jorge Simbo i amb Eusebio Rosell, el fill.

AL : Músics n’has creuat segur una infinitat. Amb quin company et quedaris?
FR : Amb moltíssims, Alfonso. Amb tots eixos que ja no estan i que són els qui et fan comprendre que t’has fet vell.
D’ací del poble, tots han sigut bons companys, però a qui sempre l’has tingut per a quan l’has necessitat per al que fora, el tio Gabriel. El tio Grabiel ha sigut sempre de junta però mai no ha volgut ser president. Mai… {A Fidel li costa parlar del tio Gabriel. S’emociona i jo també}. Sempre disposat per a treballar; sempre ben a prop dels músics però lluny dels projectors. I encara que et semble paradògic, també triaria al tio Guillermo Roing “Terrés” qu’es deixava la feina sempre que ho necessitàvem.
Avuí, de la banda dels veterans, no puc descartar-ne a ningun. Ahí som una pinya on l’amistat ha vingut per l’afinitat.

AL : Avuí eres el president de l’agrupació musical de veterans de les dues riberes del Xúquer.
FR: Estem federats com a banda. Som quaranta-vuit membres. Només vint-i-dos son els qui no estan federants amb les seues bandes.
La idea va nàixer de Fernando Parrilla, percussioniste de la banda de govern militar, junt amb alguns músics majors de Llombai, d’Alzira, de l’Alcúdia… Ens vam reunir i acordàrem fer una banda de gent major.
Entre les principals motivacions cal destacar les diferències generacionals dins de les bandes de música, entre els que ens anem fent major i les noves generacions.

AL : Sempre hi ha hagut discrepàncies generacionals…
FR : Els temps van canviant molt de pressa. S’ha de tolerar i aguantar molt… Quant més major es fa un, més complicat és.

AL : És un problema de repertori ?
FR : Les bandes de principis del segle passat, el segle XX, només podien tocar sarsueles. No hi havia altre repertori. Llavors va anar canviant la indiosincràcia, el caràcter i la finalitat de la música així com la seua complexitat. Es van anar explorant transcripcions, música estrangera, nous estils… Ara la gent jove troba la sarsuela antiquada i no li motiva, el que segurament és lògic i normal.
Als més majors, el que ens agrada fer és una primera part amb un repertori tradicional i una segona part d’obres més recents,  més modernes. No ens val fer un concert de sarsueles per any.
En fi, la formació que ara presidisc és una agrupació de gent veterana, no de jubilats. És per això que s’hi troben també músics de 50 o inclús de 40 anys. També vam decidir convidar mestres jóvens per a qui la banda siga un estímul i una eina de treball: una formació orquestral per practicar, per a no estar sempre de cara a l’espill treballant els gestos o amb una banda juvenil amb la que no abordar un repertori més delicat. Estem molt contents, ens va molt bé.

AL: Una última pregunta . L’avi, músic; el pare, músic… Dels tres fills cap no va ser músic. És eixa una espineta clavada al coret?
FR : Així és. Eixa és la espineta que mai no m’he pogut traure. Els tres van començar i no els vaig voler ensenyar jo perquè no els passara igual que a mi em va passar amb mon pare. Però em van dir que nones. A última hora jo els vaig dir « val, no sigueu músics de la banda però depreneu música. Escoltareu als Beatles, escolatreu als Rolings, escolatereu els Rebeldes, a l’Último de la Fila… I podreu apreciar qui té qualitat i qui no en té. Tindreu un sentit crític ». Seguiren un poquet més però « no pare, no… »
La meua neboda Vanessa (Lozano) si va entrar en la banda. Era una xiqueta, i per a que arribara als timbals li férem una tarima com la del mestre. Ella em va plenar d’orgull i de felicitat.

Lo dit: Historia viva… Gracies tio Fidel, per molts anys compartint i disfrutant de la música..

L’album RhUMBANGO

D'Aliaga Trio

Retrouvez-nous sur :